El tiet de la residència

Fa una setmana va morir un tiet avi meu. De fet, era el cunyat de la meva àvia materna, vol dir que era un parent llunyà però durant la meva infantesa i joventut va estar força present a la vida de la família. Venia als dinars de Nadal, per celebrar la Mercè, algun cap de setmana, per Reis,... tot i haver enviudat no recordo quan, cada any ens guardava loteria de la Winthertur on havia treballat tota la vida, ens trucava de tant en tant, pujava al Pallars alguna vegada, en fí, li deiem tiet.

I era un senyor. Sempre amb el seu vestit i corbata ben posat, un bigotet, que el feia seriós però simpàtic, un parlar suau i pausat, fluixet i amable, era curós i treballador, però incomprensiblement la única filla que va tenir, li va sortir "malament". 

Amb greus problemes d'addicció a l'alcohol i a drogues vàries, mai ha tingut cap feina estable, ha patit desenganys amb algunes parelles i s'ha arrepenjat en el seu pare per tot, tant, que sens dubte l'ha expremut fins al final. 

I com que és un home que ara caurà en l'oblit, i la seva mort m'ha fet pensar tant i entristir encara més, li ofereixo com a reconeixement "pòstum" aquest escrit, tot reconeixent que va ser una bona persona que no mereixia acabar com ha acabat.

I m'he d'explicar. Abans de l'estiu, tot preparant un àlbum de fotos i records per l'Alba , la meva filla que al setembre ha fet 18 anys, vaig recordar que el "tiet Vicenç" era el fotògraf de la família. Des de sempre havia retratat amb bones càmeres i tenia un munt d'imatges sobretot de la meva mare i tiets, i més tard de tota la canalla que anava naixent. En la darrera ocasió que jo recordava haver-lo vist, era en l'enterrament de la meva àvia materna a Terrassa, fa uns 4 anys. Des de llavors, jo l'imaginava vellet, però vivint tranquil.lament amb la seva filla, que ara ja té uns 60 anys. Vaig probar a truca-lo al llarg d'aquests anys algunes vegades, a un telèfon que conservava. En una ocasió vaig deixar missatge a un contestador que tenia la seva veu, però mai em va tornar a trucada. Les posteriors trucades ja no tenien resposta ni contestador automàtic. 

I certament, no vaig insistir més, ara crec que per deixadesa, però aprofitant la búsqueda de les fotos, vaig pensar que seria una bona manera per poder recuperar el contacte amb ell, i potser li faria il.lusió ensenyar les fotos o els vídeos que ens havia gravat. (D'ell tinc el darrer record en imatges de la meva mare. El 25 de desembre de 1992 va filmar el dinar de Nadal a Terrassa, el darrer que vam gaudir amb la meva mare entre nosaltres, després, molt poc després, el 31 de gener de 1993 un accident de cotxe molt desgraciat i mai aclarit, la va matar).

I el què segueix a partir d'ara és el més escabrós i denigrant que em podia imaginar. 

Aconsegueixo gràcies a un tiet meu, un telèfon d'una cosina del tiet Vicenç, també molt velleta i que no em coneix de res. Però al juliol, la truco, em respon la trucada i em presento. Ella te 82 anys però una memòria fenomental, i sap que el seu cosí Vicenç té família de part de la seva dona però no té detalls acatualitzats. 

Jo, amb tota la cortesia que vaig ser capaç, perquè no interpretés malament el fet que després de tant temps, ara jo busqués el tiet oblidat, li vaig explicar el motiu " de recerca fotogràfica" que em duia a voler contactar amb ell. I es va esplaiar. Durant una hora em va explicar les misèries que havia viscut els darrers anys que li vaig perdre el fil. No m'ho podia creure. 

Ell havia viscut sempre de lloguer al carrer Villar de Barcelona, i evidentment tenia una bona feina que li permetia viure folgadament , fer viatges i evidentment pagar tot el què calia. Però, tenia el compte de la pensió a nom de la filla, i ....ai!!! ella en veure que ell ja es feia gran i per "facilitar-li" les coses, va decidir que s'ocuparia dels comptes. Per evitar detalls, aniré al gra, durant més d'un any va deixar de pagar el lloguer , i es fonia els diners de la pensió del pare fins i tot abans que els ingressessin a la caixa. Mentre tot això passava, sembla que va caure i es va fer mal en dues ocasions, i la cosina (perquè la filla, tenia altres ocupacions,  sobretot beure i altres coses , de tant en tant algun programa per desintoxicar, però res definitiu ni gaire clar) el va tenir a casa seva durant mesos. Mentrestant aquesta senyora va enviudar, i no podia fer-se càrrec del malaurat tiet.

Aquesta cosina, voluntària en una parròquia, va fer mil gestions per poder trobar una residència on el puguessin cuidar, i sembla que feia un parell d'anys que era allà. Jo, amb totes aquestes explicacions, estava tan perplexa que no savia ben bé què dir. 

Un cop al cas de tota la situació, li vaig demanar les dades de la residència, que per un preu molt ajustat va acceptar tenir-lo allà i ocupar-s'en. La filla "perduda", es va comprometre a pagar l'import de la residència perquè seguia sent cotitular del compte del tiet. I, quin poc cor, no va pagar durant els quatre primers mesos. Davant la situació d'impagament, la cosina va autoritzar a la residència a poder administrar el compte del tiet, i eliminar la filla com a titular del compte. Amb això es resolia el tema de pagament a la residència, que han fet una tasca humana i social que els honora.

Però per si no estava prou embolicada la cosa, la propietària del pis de tota la vida, volia cobrar tot el què li havia quedat a deure, i li va posar una denúncia al jutjat . El tiet, anava perdent facultats, des de prncipis d'aquest any 2010 sembla que ja gairebé no caminava i l'Alzheimer va anar per feina. Ell ja no era conscient de res, i ni savia que havia deixar mesos sense pagar la casa, ni la residència,.....i ara li queia un judici. Altra cop, ha estat la direcció de la residència que va poder arribar a un acord per poder anar pagant mica en mica de la seva pensió el deute. 

Mentre tot això anava passant, ell ha estat atès a la residència, es va escapar un parell de cops al principi, perquè volia sortir al carrer i aquest lloc no tenia ni pati ni balcó, per tant els residents si no els portaven a passejar els familiars, no els podien treure. La filla el visitava de tant en tant, al principi el deixaven sortir amb ella, però el portava a veure vi, i vés a saber què més i amb bon criteri, van acordar que amb la filla no era prudent que sortís a passejar. Una amiga de tota la vida, de 86 anys, l'ha anat visitant gairebé cada setmana, i la cosina alguna vegada de tant en tant, perquè camina malament i ha d'agafar taxi per anar-hi, a més que pobra senyora sortia  molt deprimida quan l'anava a veure.

El mateix dia que em va posar al corrent de tot , vaig trucar a la residència i vaig demanar parlar amb el tiet, i em van advertir, que gairebé no parlava i que no sabien si ens entendríem. De fet, no sé si em va conèixer. Només parlava jo i em costava trobar coses a dir. Ell responia que sí a tot, sí que es recordava de mí, de la meva germana, de que jo vivia al Pirineu, però a mi em sembla que li va venir tant de nou la meva trucada que afegit al seu estat ja força deteriorat, va respondre d'esma.

Tot plegat, tan trist... Jo vaig posar al corrent desseguida a la meva germana de tota aquesta situació i vam decidir que, passat l'estiu li faríem una visitar No teníem clar si ell encara hi seria, però em sembla que no savíem massa què fer. Vaig tornar a trucar a mig Agost i va ser la mateixa conversa, només d'una banda , però li vaig prometre que al setembre l'aniríem a veure amb la meva germana i li portaríem un pastisset, ell era molt "gourmand".

I ho vam fer, un dissabte vam anar-hi. Ens va costar reconèixe'l, estava molt prim, vestit amb una mena de xandall ( la seva roba la va vendre tota la perla de filla, a més de les càmeres de fotos i vídeos) i lligat. Uf, com costa acceptar que un avi ha d'estar lligat a una cadira de rodes, per prevenció, perquè a vegades es volia aixecar i com que no tenia equiibri , podia caure, però fa una angúnia....

Quan vam arribar estava molt ensopit, i encara ara no sé si ens va reconèixer, però li vam ensenyar fotos des nostres fills, li va fer gracia tot i que no deia res, només responia que sí a les preguntes fetes  intencionadament perquè pogués respondre-les així. Li vam portar un bombó, que li va costar d'empassar i es va mig ennuegar perquè tenia trossets d'ametlla., i un braç de gitano individual de xocolata que la cuidadora va dir que li donarien per postres després del dinar.

La meva gemana i jo ens anàvem mirant com dient, què més li preguntem? vols dir que ens entén?. Sort que alguna senyora asseguda allà al costat donava una mica de conversa, ens va dir que li deien l'Abuelo. Era l'únic senyor. La resta eren dones, que molt em sembla que també devien tenir històries diguem-ne "especials". Però bé, això era una sensació. Ens deien "siempre duerme el Abuelo", i vam arribar a la conclusió que la falta d'estímuls de tot tipus i la malaltia, l'havien portat a un estat mig letàrgic. 

Però, al cap d'una mitja hora, quan ens acomiadavem, li vam fer un petó, i al dir adéu em va agafar la meva mà amb les seves dues, i no em volia deixar anar. Jo no gosava estirar!!! Gairebé em cauen les llàgrimes!! Sí que ens va reconéixer!! Potser la manca de companyia i el no parlar, ens van fer creure que estava molt lluny, absent, però ....aquelles mans que m'apretaven i no em deixaven anar, va ser una sensació difícil d'oblidar. 

Però havíem de marxar, i tot comprometent-nos a que tornaríem, i dient-li altra vegada adéu, em vaig esmunyir amb un mal de cor, que no puc explicar.

Tot tornant cap a casa, vam despotricar de la filla "esgarriada", de la gran pena de veure'l allà sense que la filla es preocupés per ell, i  jo vaig imaginar que això no em passaria mai a mi. Però després vaig pensar, segur que el tiet tampoc ho havia pensat mai que acabaria deixat enmans dels serveis socials.

Això s'ha acabat recentment. I també ha sigut esperpèntic. Va morir divendres 12 de novembre de 2010, després d'uns 5 dies sedat per un problema respiratori que va fer que l'ingressessin a la clínica Plató. Segons els metges la sedació admisnistrada feia que no obrís ni els ulls i que no fos conscient de res, pensaven que no passaria la primera nit d'ingrés, i va aguantar encara 5 dies. Mentrestant, s'anaven fent els preparatius per quan arribés el moment. Ell que havia pagat anys i anys una assegurança per l'enterrament a la mateixa empresa on va treballar 50 anys, la filla la va deixar de pagar, per tant no tindria coberta aquesta darrera necessitat. I tenia dos nínxols en propietat, però hi havia la possibilitat que la filla els hagués venuts. I quan va arribar el moment, la filla va dir que sí que li quedava un nínxol però que no volia ni podia pagar res ( la despesa mínima eren 700 euros: la caixa, obrir i tancar el nínxol, trasllat, i res més, ni capella, ni res d'extra). Ella no se'n faria càrrec, per tant ens informen que anirà a Montjuïch i que serà enterrat sense caixa, en una fosa comuna. Jo no ho he vist mai, però m'ha vingut al cap una imatge molt escabrosa. Segur que ho fan amb maneres humanitzades i respectuoses, però la sensació de dipositar o tirar ? un cos en una fosa on hi ha altres cossos, costa imaginar al s.XXI.

La cosina, que és creient i practicant, s'esgarrifa i com que diposa també de dos nínxols de la família, ofereix que reposi en un d'ells a les Corts. I ha decidit fer-se càrrec de les despeses, en agraïment a què el tiet va estar molt pendent d'ella quan va estar malalta i la va ajudar molt, ara ella és incapaç de deixar-lo en una fosa comuna. Li deixa molt clar a la filla, quin dia faran l'enterrament i també li deixa molt clar, que mort el Vicenç, ja no vol saber res més d'ella. No vol donar-li més diners perquè els malgasti en vicis, tot i que la seguirà ajudant perquè a la parróquia li facin un carro d'aliments cada mes. 

Hi ha gent bona, i d'altre indesitjable. Nosaltres, li vam poder dir adéu al tiet Vicenç, i sembla que ara tinc com un sentiment d'haver-lo oblidat just en el període que més li haguessim pogut fer costat.

Per cert, les fotos de família que jo buscava, mai sabrem on van anar a parar!